translationcollective

September 20, 2010

Des de les muntanyes del Llemosí

Filed under: català — translationcollective @ 8:32 pm

Durant una setmana 200 persones es van reunir aquest estiu a Tarnac. De les seves discussions ha sorgit, d’entre d’altres coses, el següent comunicat.

Ell s’aixeca i diu: “La contrainsurrecció no és només la doctrina d’intervenció dels exèrcits occidentals a l’Afganistan, és la natura mateixa de tot govern. La posada en circulació d’uns o uns altres “elements del llenguatge”, l’urbanisme, la distracció organitzada, les faules de l’economia, tot prové de la por a perdre el control sobre la població”. Ella li respon: “A casa nostra, el govern té tanta por, que obliga a les aturades a fer tallers de reparació gratuïta de bicicletes al carrer, a reciclar objectes usats i a patrullar amb la policia. S’ocupa el terreny preventivament.”

Unes hores i una fornada de pà més tard intervé un altre: “A mi, el que em sorprèn des de la tardor del 2008, és que una crisi del capitalisme d’aquesta magnitud hagi suscitat, fins a dia d’avui i fora de Grècia, tan pocs moviments. Fa deu anys hi havia tot un moviment “antiglobalització” que atacava el sistema mentre aquest funcionava més o menys bé, i ara que tot dóna la raó a aquest moviment, no hi ha ningú que s’aixequi i molt poca cosa que s’intenti. Que en aquests moments cadascú s’aferri a la seva posició social amenaçada és ben comprensible, però que militants i activistes es quedin instal·lades al seu rol marginal, i que en comptes de preguntar-se per la seva sobtada paràlisi, prefereixin considerar que tot els dóna la raó i que no tenen més a fer que continuar perfeccionant la seva postura radical als llocs web especialitzats o que fer una cervesa a la terrassa dels cafès de moda, això és el més delirant.”

Un altre encara: “Ja no hi ha diners, ja no hi ha feina. L’única cosa que ens queda per fer és apropiar-nos de les tècniques i els mitjans per sobreviure, i no només per sobreviure, sinó per vèncer. Esclar que hi ha una policia global que cobra per protegir aquesta immensa tristesa que ha rebut el nom d’“economia” i aquesta mena de conspiració de l’estupidesa que anomenem “capitalisme”. És, evidentment, una gran operació semàntica anomenar “terroristes” aquelles que tenen encara l’atreviment de reunir-se internacionalment per a buscar respostes a preguntes que tothom es fa, aïlladament, cadascú a casa seva.

Com no deixar-se matar de gana pels governs? Com desfer l’engranatge policial mundial? Ja poden tractar-nos de terroristes, això no els servirà de res. És evident que no hi ha un “nosaltres”; qualsevol que es trobés com ho fem nosaltres aquests dies es faria les mateixes preguntes i arribaria sens dubte a les mateixes respostes: Cal formar per tot arreu, no pas assemblees constituents per a representar el poble, sinó assemblees locals per arrencar a les estructures i als dispositius de poder tot allò que fa la vida possible i que ens han robat: Els mitjans materials i l’aptitud per comunicar, i també la capacitat de defensar-nos. Les nostres vides són la matèria primera del seu poder. Si les reprenem, si parem de demanar permís, si arrangem els nostres assumptes per nosaltres mateixes, si ens organitzem d’igual a igual per trencar les dependències que ens afligeixen, cap lluita contra la bogeria regnant podrà ja ser reconduïda a l’autogestió de la misèria.”

I aquell d’allà davant, que acaba d’arribar: “Si mirem els cicles econòmics a Occident des de fa quaranta anys, ens adonarem que són una alternança de crisis i de recuperacions, de crisis cada cop més fortes i de recuperacions cada cop més febles. L’esfondrament actual no és pas circumstancial, és de llarga durada.” I aquell que diu, el darrer dia: “Cal que fem un comunicat per dir a totes aquelles al món que no s’han resignat a l’horitzó del desastre que ens hem trobat, que no cedirem a la por, que les campanyes d’intimidació dirigides sota el pretext de l’antiterrorisme aniran a parar, finalment, al grotesc, i que ha arribat el moment d’abandonar tota posició defensiva.”

És una estranya assemblea. Dues-centes persones, gent de tot arreu, d’arreu d’Europa i més lluny encara. Difícil de dir què les reuneix allà, a Tarnac, per una setmana de treballs, de debats en totes les llengües i de festa; per aquesta setmana de vida comuna, estudiosa, embriagadora, alegre. Cal ser una mica boig, tenir una inexpiable confiança en l’esdevenidor de la revolta o fotre-se’n completament dels tripijocs policials per a decidir reunir-se allà, en un dels llocs més assetjats de França i conversar seriosament sobre les possibilitats revolucionàries del present. Això és justament el que nosaltres hem fet. Sabem que es preparen noves batudes sobre allò que els serveis d’informació i la gent mal informada anomenen “l’ultra-esquerra”. No ens acorralaran, ni a la clandestinitat ni a la retirada. Les nostres raons són a tos els caps i les nostres aspiracions a tots els cors.

Al fons de la granja una veu comenta: “Si ens reprimiu, ens féu més fortes. Si no ens reprimiu, ens fem més fortes. Senyores i senyors d’aquest món, esteu llestos!”

Advertisements

Leave a Comment »

No comments yet.

RSS feed for comments on this post.

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

Create a free website or blog at WordPress.com.

%d bloggers like this: