translationcollective

October 2, 2010

Una mica de sucre ajuda a fer baixar la medicina…

Filed under: català — translationcollective @ 9:44 pm

mica de sucre – PDF

flesh machine // ego te provoco // comrades

Des de fa dos mesos, l’estratègia de contra-insurrecció duta a terme per l’Estat grec després dels esdeveniments de desembre, ha entrat en una nova fase: la d’avui és una estratègia de contra-insurrecció total. Si parlem de contra-insurrecció i no de repressió, és perquè la primera, a diferència de la segona, no remarca tant la intervenció militar com a tecnologia política i social que cerca produir adhesió, por i derrotisme. L’estratègia de contra-insurrecció no cerca eliminar ràpidament les insurgents, sinó, més aviat, reduir el seu espai de vida: la contra-insurrecció ataca les dimensions conceptuals, afectives i culturals de la insurrecció. És una estratègia preventiva que té per objectiu les nombroses possibilitats que han aflorat arran dels esdeveniments de desembre.

Els principis bàsics de la contra-insurrecció són, d’una banda, “guanyar els cors i els esperits”, i de l’altra, “no treure el peix de l’aigua, sinó assecar el mar on les insurgents s’hi estan com peixos a l’aigua”. I això s’aconsegueix per la doble tècnica de la separació i de la unió. Es tracta de separar les insurgents de les seves possibilitats, separar-les de les seves afinitats polítiques i socials i de separar-les de la resta d’insurgents per tal que fins i tot trobar-se sigui impossible. I alhora, es tracta d’unir el descontentament social al voltant de la crida a la reforma, tot mostrant la insurrecció com un retrocés i unint les forces de la repressió amb amplis sectors de la població, presentant la reforma com una cosa efectiva, compromesa amb els valors humanistes i que va a favor del poble.

I.

El primer objectiu d’una contra-insurrecció és separar del seu entorn el sector més incontrolable de la insurgència. És un procediment que s’aplica al barri d’Exarchia, a l’asil universitari, de l’avinguda Patission fins als voltants de la plaça d’Omonia i l’avinguda Acharnon [L’avinguda Patission és l’eix tradicional de protestes i enfrontaments, però aquest curs ho ha estat també la Polytechneio i l’Escola d’Economia d’Atenes; Acharnon marca l’eix principal de la part del centre metropolità amb àrees poblades per migrants, també ha estat un punt conflictiu la plaça d’Agios Panteleimonas, on les neo-nazis han imposat l’imperi del terror feixista amb el suport de la policia]. El barri d’Exarchia és conegut, actualment, com un focus d’agrupació dels elements incontrolables de la joventut – les anarquistes, les esquerranoses i totes aquelles qui, si no s’impliquen en atacs violents, no és perquè els hi siguin hostils. I és precisament sobre aquest terreny – de simpatia o de tolerància – que l’aparell anti-insurreccional es mobilitza. Una primera ocupació del barri per part de la policia durant tres dies d’octubre va demostrar la superioritat militar de l’Estat i la seva capacitat per desplegar forces encara més grans. D’ençà d’aquesta ocupació, el més mínim incident provoca una invasió totalment desproporcionada on la intenció principal no és detenir les autores de disturbis, sinó més aviat lliurar-se a una venjança col·lectiva sobre qualsevol que pogués trobar-se allà en aquell moment. Es tracta d’una estratègia de guerra psicològica l’objectiu de la qual és ofegar tota tolerància o simpatia, i que posa en marxa procediments d'(auto)control sobre la base d’un càlcul invers de la relació entre l’incident i les seves conseqüències. I és que, certament, és molt més fàcil minimitzar, si no aturar, un descontentament “interior” amb la por a la repressió que es deriva de l’ampliació de l’atac.

A la vegada, el discurs dominant sobre l’asil universitari ha substituït una primera lectura que el descrivia com a base de rereguarda per a la preparació d’atacs al sistema, per una visió que presenta aquest asil com un lloc-sense-llei que l’Estat i les universitàries han de reconquerir. En d’altres paraules, l’asil universitari és presentat al discurs com un terreny a reocupar en la seva totalitat d’una manera contínua, no com si fos una institució que produeix fenòmens aïllats que han de ser continguts regularment. Així, el problema esdevé més una feina a llarg plaç que busca imposar una situació de “pau” permanent, que no una implantació puntual de règims d’excepció particulars.

Les operacions de tipus psicològic dutes a terme a Exarchia i a l’asil universitari [la constitució grega prohibeix taxativament l’entrada de la policia a les universitats], van estar precedides per una operació de “neteja” al centre d’Atenes i els seus voltants, articulada en termes de gestió de poblacions sobre les pobres, però també massificades, persones migrades. La criminalització de les seves trobades i la problematització biopolítica de la seva cohabitació plantejada en termes higienistes (com el cas de l’espai ocupat d’Efeito [un tribunal abandonat que va ser “evacuat” per una força combinada de policies i neo-nazis]) va permetre, en un primer moment, escombrar del centre polític i econòmic de l’Estat grec els elements més incontrolables de la insurrecció. D’aquesta manera, a l’empar del vel protector de la socialdemocràcia, s’ha provat de sotmetre alguns segments particulars de la població, especialment les persones migrades, a través de la seva assimilació tot prometent-los la regularització de les seves filles, el dret de vot a les eleccions municipals, la construcció d’una mesquita a Atenes i fins i tot demanant-los la seva ajuda a les comissaries de policia [l’expressió pública de l’Islam a Atenes i a d’altres ciutats gregues és il·legal, les persones migrades de segona generació no tenen drets polítics reconeguts, cap migrant, encara que tingui papers, pot ser contractada a l’administració]. Aquest constituteix el mètode de contra-insurrecció per excel·lència, que es centra, en primer lloc, en la neutralització del terreny d’on neixen els conceptes de col·lectivització, i en segon lloc, sobre la reunificació imaginària dels individus a través de la inclusió d’aquests a l’estat democràtic.

II.

En un segon nivell, la contra-insurrecció prova de dissociar el descontentament general de la insurrecció, en tant que dinàmica i en tant que possibilitat, a fi de reconduir-lo a la reforma. La invenció d’un objectiu per a les insurgents i la seva unificació al voltant d’una reestructuració sistèmica, els desposseeix de tota credibilitat i converteix totes les seves accions en quelcom incongruent i inútil a ulls de la població. L’obligació a respondre a qüestions plantejades per l’ordre dominant ja constitueix, per si mateixa, la meitat de la feina de la contra-insurrecció. Aquesta estratègia s’il·lustra, per exemple, amb la trobada d’alumnes amb el ministre d’educació. En general, la interpretació que se’n va fer va ser la següent: L’explosió de violència era el resultat d’un dèficit democràtic a l’escola i la solució depenia de l’elaboració d’un “nou contracte social” entre les alumnes, les docents i el ministeri; o la iniciativa del ministeri d’ordre públic, que consisteix a crear una “oficina de reclamació per les víctimes d’actes arbitraris” [una oficina que, suposadament, ha de castigar els abusos de la policia], que també forma part d’aquesta estratègia. La tàctica central de tota estratègia contra-insurreccional amb la socialdemocràcia al capdavant, és la de provar de contenir el malestar estès àmpliament entre la població (descontentament que, segons l’Estat, és l’origen dels esdeveniments de desembre). Aquesta tecnologia del poder, no només promet la reunió pacificada dels diferents antagonismes socials i econòmics, sinó que presenta, alhora, la insurrecció com la causa d’un retrocés, com la boira que ens impedeix veure el final del túnel.

Aquest rol de cridar a la pau i a recuperar la normalitat és el que juga habitualment l’esquerra, el cor i el cap de la qual han estat al costat de l’Estat des d’unes dècades ençà. Erigint-se com un agent moralitzador respecte la violència revolucionària, l’esquerra reprèn tots els seu rols de reproductora social condemnant “la violència vingui d’on vingui”, violència que seria, segons aquesta, el catalitzador d’un hipotètic retorn a l’autoritarisme. Segons l’esquerra, tot acte de violència és, en essència, “un acte de violència gratuïta”; un acte comès per “militants d’extrema dreta encaputxats” i que ha de ser expulsat de les manifestacions a través de la condemna, tal i com la que va promoure el POSDEP (sindicat de professors d’universitat) [el POSDEP està controlat per sindicalistes d’esquerra que van promoure una marxa contra la violència; una marxa que mai es va dur a terme]. Aquesta tàctica de suposat distanciament dels extrems, es va expressar clarament quan l’Estat va emetre, alhora, ordres de detenció contra tres anarquistes buscades per la policia i contra les que van preparar l’agressió de K.Kouneva [les tres anarquistes estan buscades en relació a un atracament on Yannis Dimitrakis va ser disparat i detingut. L’Estat les implica en un grup d’atracadores imaginari que anomena “els homes de negre” i ofereix 600.000 euros per cadascuna d’elles. A la vegada, el ministre anuncia una recompensa d’1.000.000 d’euros per informacions que puguin portar a arrestar les que varen perpetrar l’atac amb àcid sulfúric a la sindicalista autònoma K. Kouneva, a qui varen cremar la cara]. Aquest convit a fer pinya amb el sistema i els valors de l’Estat, no com un sistema de subjecció a la llei i a l’ordre sinó com un sistema de diàleg, de negociació i de compromís, aïlla les descontentes de les seves possibilitats i les transforma en expressió d’una demanda repetida d’inclusió dins l’aiguamoll de les relacions capitalistes.

Idealment, la contra-insurrecció és una guerra que mai s’ha de trobar amb cap batalla real. Una guerra fundada sobre l’aïllament, l’assecament, una guerra guanyada gràcies a l’agitació dels instints més conservadors de la societat, i fundada sobre la temptativa de recuperació del descontentament i de la protesta generals dins el marc de la pacificació i de la reforma.

III.

En darrer lloc, la campanya de contra-insurrecció té per objectiu minar la coherència i la unitat de la insurrecció, tot duent a terme una estratègia d’aïllament que va d’una definició categorial de les insurgents (des de l’angle social, polític fins al psicològic d’aquestes) a una interrupció amb les seves pròpies experiències viscudes.

D’una banda, s’exigeix a les insurgents que abandonin les identitats canviants que van crear el desembre -allò que va desestabilitzar totes les identitats aleshores existents- i que es refermin en les seves postures inicials: l’alumne ha de ser una alumne, l’anarquista una anarquista, la immigrant una immigrant, la ionqui una ionqui. Mons diferents es van trobar als carrers el desembre i es van batre junts en aquella obra de destrucció, tot demostrant que capgirar les categories socials, una cosa suposadament impensable, és quelcom possible. Les fronteres existents entre aquests mons han de desaparèixer per sempre!

D’altra banda, una tàctica central d’aquest esquema és la del relat moralitzador del ministeri d’ordre públic sobre els “nens i les professores”, les “hooligans i els polítics” o les “agitadores i les ideòlogues”. Una part essencial d’aquesta lògica consisteix, doncs, a dur una part de les insurgents a imposar-se a si mateixes una separació, o a reconduir la resta del grup cap a una raó basada en un codi moral que ha rebut l’aprovació de l’Estat; un “joc net” que garantiria una inclusió dels antagonismes de classe cap a un retorn a la normalitat consensuat i controlat, no tant per l’Oficina per a la Protecció del Règim, com per les insurgents mateixes. Aquesta auto-disciplina de les insurgents contra tota desterritorialització de les seves pràctiques, aquest ascetisme de la paciència i de l’esperança, ha estat una tecnologia de subjecció duta a terme per l’aparell de normalització més eficaç del segle passat: “L’esquerra”.

A la vegada, la criminalització de certes decisions i de certes pràctiques és una tàctica clàssica de la despolitització, que deixa a les seves agents com a presa vulnerable de la repressió. No obstant, una de les condicions necessàries per a la realització d’aquesta estratègia, és aïllar les insurgents del seu entorn polític i social. Aquesta recepta va ser coronada amb èxit l’estiu de 2002 amb la lobotomia practicada entorn de la qüestió de la memòria social, que comptà amb el beneplàcit de l’esquerra [l’estiu de 2002, després que explotés una bomba a les mans d’un home de mitjana edat al port de Peireus, l’Estat va impulsar una gran cacera humana que implicava dotzenes de persones en el grup de guerrilla urbana 17 de Novembre. El ministeri d’ordre públic a través del seu ministre, Chrisochoidis, va gestionar directament l’emissió a mitjans privats i públics, de programes que buscaven desprestigiar una tàctica que comptava amb el beneplàcit d’una part significativa de la població, presentant el grup 17N com una banda criminal i a les que els donaven suport, directa o indirectament, com a col·laboracionistes]. Les ordres de detenció emeses avui, més o menys secretament, contra totes aquelles acusades de participar en “empreses terroristes” intenten contenir una població radicalitzada i incontrolable cada cop més extensa.

D’una banda, l’objectiu és forçar a cadascuna a fer el seu propi examen de consciència per trobar auto-imputacions hipotètiques, i de l’altra, transmetre calma i tranquilitat a totes aquelles que, formant part d’un grup que, segons l’Estat, només juga un rol polític menor, les “ideòlogues” i la “gent seriosa”, no podrien ser associats a certes insurrectes marcades per la diana de la repressió. El ministeri crea, d’aquesta manera, una atmosfera mòrbida de confessions, de sospites, de por i fins i tot d’indiferència: “Estic sota sospita pel que sigui?” “Amb quina mena de proves podrien arrestar-me?” “Podria participar sense saber-ho d’algun col·lectiu que pogués perjudicar-me?” O bé: “No pot ser de cap manera que es refereixin a nosaltres, les campanes només toquen per aquelles sense principis.” etc. Aquesta paranoia, massiva i molecular a la vegada, producte d’una mentalitat policial, té per finalitat aïllar el subjecte de la seva pròpia experiència viscuda, del seu propi ser-al-món: forçar-lo a pensar com l’Estat, o en d’altres paraules, pensar com aquell munt de policies, com un exèrcit de zombis patriotes, com la matriu orgànica del Partit de l’Ordre, pensar i parlar per afrontar el sacrifici de l’ara de l’esdevenir insurreccional per la certesa de la satisfacció del pagament del deute de l’etern esdevenir de l’Estat.

4 de desembre de 2009,


Advertisements

Leave a Comment »

No comments yet.

RSS feed for comments on this post.

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

Create a free website or blog at WordPress.com.

%d bloggers like this: