translationcollective

April 5, 2011

Paris-Texas

Filed under: català — translationcollective @ 11:22 am

Una proposta política de part de les encausades de Tarnac:

“La gran primavera dels pobles àrabs”; “revolució en marxa”; “transició democràtica”, “fi de les dictadures”. Ja s’han encès les grans maquinàries de discursos. Ja s’han posat a treballar a temps complert amb l’objectiu de presentar l’enderrocament dels règims pro-occidentals del Magreb com a noves victòries d’Occident i com una inesperada imposició dels seus valors.

El fervor revolucionari que ha sorprès recentment a les més prudents de les editorialistes mostra, primer de tot, la intensa reacció immunitària que els fets han comportat sobre el discurs dominant. Ara ha sorgit un paroxisme violent de pro-orientalisme que busca imposar, el més ràpidament possible, una mena de zona de contenció entre nosaltres i els canvis en curs. HOM es meravella amb aquestes revolucions per esquivar millor les evidències que aquestes ens tiren en cara i per dissoldre millor els problemes que ens susciten.

Siguin quines siguin les il·lusions que provin de preservar, per ells és molt important fer constants apologies a la insurrecció glorificant el caràcter no violent d’un moviment que ja ha calcinat el 60% de les comissaries de la policia egípcia. Quina gran sorpresa! De sobte els principals canals d’informació són a les mans dels amics del poble!

I quan les insurgents a l’altra banda del Mediterrani diuen: “Abans nosaltres érem com zombis; ara hem despertat!”, per força això ha de voler dir que nosaltres, que no ens estem aixecant en revoltes, continuem en un estadi de mort en vida, continuem adormides. Quan diuen: “Abans nosaltres vivíem com animals, vivíem amb por. Ara hem descobert la confiança amb nosaltres mateixes, en la nostra força, en la nostra intel·ligència”, això vol dir que que som nosaltres les que vivim com animals i nosaltres les que estem governades per les nostres pors.

Aquelles qui a dia d’avui pinten la dictadura despietada de l’atroç Ben Ali de colors foscos i lúgubres ahir el consideraven una grata companyia. Mentien aleshores i menteixen ara. L’error de Michèle Alliot-Marie és just aquí: en unes poques frases dites a l’assemblea nacional ella ha rebel·lat que darrera de totes les seves dissertacions de nena d’escola sobre la diferència entre les seves dictadures i les nostres democràcies s’amaga la por i el dubte pel que fa a la continuïtat del poder policial que sustenta tots els règims. La diferència radica només en que uns són més experts i menys bastos que els altres.

Hom pot detallar ad nauseam la brutalitat de la repressió sota el règim de Ben Ali. El fet és que la doctrina contra-insurgent – l’art d’aixafar els aixecaments – és també la doctrina dels exèrcits occidentals, ja sigui als barris perifèrics o al centre, o ja sigui a Afghanistan o a la Plaça Bellecour de Lyon. El fulletó setmanal de les petites mentides i trucs miserables de la senyoreta Alliot-Marie no podia obviar l’escàndol que suposava tractar “d’afer securitari” una situació revolucionària. Si no estiguessin tan ocupats teixint garlandes de gessamí i de lotus a les revoltes del Magreb, potser no s’haurien oblidat que Ben Alí, quatre dies abans de desaparèixer a l’abocador de la història, va parlar dels disturbis de Sidi Bouzid com “d’actes terroristes perpetrats per matons encaputxats”. El successor del dictador va creure que, com a primera mesura amb ell al capdavant del govern i amb l’objectiu d’apaivagar la ràbia de la gent, el que tocava era anunciar la derogació de “totes les lleis anti-democràtiques” començant per la llei anti-terrorista.

Si ens neguem a considerar com una cosa miraculosa la cadena d’esdeveniments que van de la immolació de Mohamed Bouazizi al vol de Ben Ali, és només perquè nosaltres refusem admetre com a normal, a la inversa, la sorda indiferència que per molts anys ha trobat la persecució de totes aquelles que s’hi han oposat. El que nosaltres i una certa joventut polititzada hem estat vivint els últims tres anys per força ha de comptar per alguna cosa. Aquests últims anys a França hem vist una vintena de companyes entrar a presó sota el pretext del terrorisme per raons d’allò més trivials, tals com la possessió de bombes de fum, per posar pega a màquines de tiquets, per intentar cremar un cotxe, per despenjar uns cartells o per agredir algú.

Arribem al gener on la màgia dels arxius de les “anarco-autònomes” va portar a una jove a la presó pel sol fet de “taguejar” una paret. Això ha passat a França, no a Rússia, ni a l’Arabia Saudí ni a Xina.

Cada mes ens arriben notícies d’una altra companya que ha estat assaltada al bell-mig del carrer, sobre un amic al que li han ofert treballar d’espia a canvi d’impunitat, d’un salari o simplement de mantenir la seva posició com a professor. Aquest coneixement, al seu torn, bascula dins la dimensió paral·lela on nosaltres vivim a partir d’ara, amb les seves cel·les brutes, els seus petits jutges plens d’odi venjatiu, mala fe i ressentiment, amb el seu insomni, amb aquestes prohibicions de comunicar-nos amb la resta i amb aquests polis que es converteixen en els teus amants per espiar-te. I aleshores l’apatia s’imposa sobre teu, l’apatia d’aquelles que viuen en la “normalitat” i acaben essent sorpreses per tot això: l’apatia organitzada.

Però aquesta és una política d’àmbit europeu. Les batudes regulars contra les anarquistes a Grècia en són una prova. Cap règim pot renunciar a l’estament judicial quan es tracta d’esclafar les que es resisteixen. La culpabilitat és un producte manufacturat i com a tal necessita inversions, finançament i personal. Si HOM està preparat per posar un cert esforç extra en això, es pot convertir tota una sèrie d’informes falsos i falsos testimonis, amb l’ajut de les maniobres dels matons de torn, en una acusació creïble.

Al conegut com l’afer Tarnac, amb la recent reconstrucció de la nit en la que el sabotatge va tenir lloc i demanat feia temps per la defensa, ens dóna el millor exemple d’això. És un d’aquells moments culminants i suprems en els que les maquinacions de les “veritats” judicials esdevenen meravellosament obvies en tots els seus detalls. Aquest dia, el jutge Fragoli va amagar de manera quasi artística tot allò que demostra la impossibilitat de la versió policial. De cop va esdevenir cec, tant bon punt com allò innegable, l’inquietant realitat va contradir les seves tesis. S’ho va fer venir bé per lliurar a les que van redactar aquestes actes falses de posar de manifest la seva contradicció en públic. De fet era innecessari, ja que que totes elles havien entrat en escena feia una setmana, en privat i en veu baixa.

Francament, si han hagut de falsificar la reconstrucció això ja prova que els informes en si mateixos eren falsos. I això és, obviament, tot allò que intenten amagar quan bloquegen l’àrea amb muralles de policies, amb gossos, helicòpters i matons de l’esquadra antiterrorista. Avui la xifra d’euros invertits amb l’objectiu de transformar les fantasies d’uns pocs polis en un magnífic cas fet a la nostra mida ja ascendeix a milions. Poca importància te saber exactament a qui s’acabaran imputant els fets que van ser el pretext de la nostra detenció. Pel que fa a nosaltres, condemnem el tribunal per provar de fer passar per terrorisme la col·locació d’uns ganxos inofensius quan bloquejar els fluxos s’ha convertit en la forma més elemental d’acció per tot un moviment contra la reforma de les pensions.

El silenci prudent dels governs europeus pel que fa als fet de Tunísia i Egipte mostren clarament l’ansietat que els assetja. El poder és a les mans de tan pocs… Un avió s’enlaira i tot un edifici d’abús d’autoritat cau a trossos. Les portes de les presos s’obren. La policia s’ha esvaït. La gent comença a honorar allò que ahir es rebutjava i el que era objecte de tots els honors ara és objecte de comentaris sarcàstics. Tot poder està assentat precàriament sobre un profund abisme. El que a nosaltres se’ns presenta com una mena de demència securitària obsessiva, és només el pragmatisme normal de la policia i el raonable anti-terrorisme.

Des del punt de vista de les nostres administradores de la seguretat de la situació, l’ordre públic mai hauria d’haver estat trencat, ja que si Ben Ali hagués neutralitzat a un Mohamed Bouazizi a temps ara estaria manant tranquil·lament sobre Tunísia.

Als guetos i als moviments de revolta circula una obvietat: s’ha obert la veda contra totes les potencials instigadores de la insurrecció, per tots els Bouazizis del món; i és una carrera contra el temps, des de Ben Ali fins a Sarkozy, aquells que governen amb la por s’exposen a si mateixos a la ràbia.

Senyor president, hi ha ranxos en venta a Texas, i el teu avió està esperant per sortir de Villacoublay.

Advertisements

Leave a Comment »

No comments yet.

RSS feed for comments on this post.

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

Blog at WordPress.com.

%d bloggers like this: